Antecedents a les revoltes àrabs de principis del segle XX

Antecedents a les revoltes àrabs de principis del segle XX. Des de finals del segle XIX la fragmentació interna a l’Imperi Otomà és tan gran que existeix l’amenaça constant que les potències europees intervinguin. Davant d’aquesta situació, el sultà es veu obligat a promulgar una sèrie de reformes, conegudes com els Tanzimat, que pretenen afavorir el desenvolupament econòmic i educatiu, especialment amb la intenció evident d’homogeneïtzar culturalment el territori i afavorir les regions més aïllades o amb menys recursos econòmics.

Malgrat aquestes accions, els intents reformistes arriben tard i no eviten que es desencadeni un moviment revolucionari el 1908, moviment que partint dels Balcans s’expandirà i cobrarà una dimensió molt més gran quan els intel·lectuals s’hi sumin. Aquest moviment revolucionari nascut amb l’objectiu final d’aconseguir un govern constitucional estaria liderat entre d’altres pels Joves Turcs, joves militars i intel·lectuals que s’organitzen i es posen al capdavant perquè consideren que es tracta del seu deure, pràcticament com si fos una missió pedagògica. es tractés.

Per descriure la situació que es viurà el 1908 s’usa de vegades el concepte àrab Inqilab, molt semblant al terme enderrocament, encara que al principi en cap moment no es qüestionaria la unitat de l’Imperi, per la qual cosa seria més convenient parlar de reformes. Si és cert, però, que a mesura que les autoritats responen de forma violenta el moviment va cobrant cada cop més un caràcter antiimperialista per l’odi que genera per a molts la figura del sultà que alhora és el califa, per la qual cosa exerceix com líder religiós a més de governador suprem del seu territori.

Aquest fet és el que fa que la ja proclamada Revolució de 1908 es converteixi en una revolució religiosa. El canvi religiós s’ha convertit així, en una oportunitat per aconseguir un rerefons buscat, aconseguir més llibertats individuals. Amb aquesta situació i gràcies a intel·lectuals com Al Kawakibi començarà a estendre’s una idea per tot l’imperi i que en alguns casos transcendirà les seves fronteres, l’islam necessita un moviment de renovació que plantegi diversos temes que fins ara no havien estat abordats, com el paper de la dona a la societat, un aspecte en què se centraria especialment el periodista Abd al-Qadir al-Maghribi. I arran d’aquests plantejaments, es fundarien diaris i escoles de pensament dedicades a discutir aquests temes.

Davant aquesta situació ia causa del cada vegada menor suport dins de l’Imperi, el califa es veuria obligat primer a restaurar la Constitució, i després que això tampoc no n’hi hagués prou, a claudicar. D’aquesta manera els Joves Turcs es farien amb el poder prometent al poble portar a càrrec totes aquestes reformes que s’havien plantejat al principi i que amb el temps s’evidenciaria que no s’arribarien a aplicar. Si bé en un inici semblava que es notaria un canvi sense precedents en territori otomà, el començament de la Primera Guerra Mundial va tenir grans efectes al territori atès que per poder mantenir-se en el conflicte les autoritats van posar en marxa una política de privacions i indagacions que van provocar grans fams. A més, el 1915 començarien les deportacions forçoses i les matances dictades per les autoritats, contra alguns pobles com l’armeni, demostrant així que la situació a l’Imperi era cada vegada més inestable i que el desencís cap als Joves Turcs creixia a marxes forçades especialment a alguns punts d’aquest trontollant potència.

Antecedents a les revoltes àrabs de principis del segle XX: el que va suposar

Amb aquesta situació interna i a mesura que se sumaven fracassos al front que comportaven milers de baixes entre els joves que havien estat enviats a lluitar per un imperi amb què cada vegada menys se sentien representats, es començarien a veure alçaments en contra de les autoritats . Alçaments que persistirien després de la resolució del conflicte i que el bàndol aliat ocupés el que va ser el Gran Imperi Otomana deposant els Joves Turcs, oficialment el CUP (Comitè d’Unió i Progrés), encara que a partir d’aquest moment molts d’aquests pronunciaments passarien a ser anomenats com les revoltes àrabs atès el gran component d’arabitat que es demostrarien en aquests actes, en què a més es comencen a plantejar l’emancipació real per primera vegada. Veiem doncs que la ingerència estrangera provoca que comencin a aparèixer un nacionalisme que abans difícilment podria existir, ja que abans no existia com a tal un sentiment de pertinença a l’Imperi Otomà que a partir d’aquest moment sí que apareixeria amb la identitat àrab, amb la qual cada vegada més se sentien identificats per tota la càrrega simbòlica que comportava.

Tot i que aquests moviments es farien molt més evidents a partir de l’arribada de les potències estrangeres, tenim ja el 1916 la Gran Revolta àrab que té com a objectiu final crear un estat àrab unificat que substituís el fragmentat i ineficient imperi otomà que amb el CUP al poder pretén aïllar i ignorar els interessos àrabs a favor dels turcs. Una revolta per altra banda, recolzada pels anglesos i francesos que aprofitarien el descontentament àrab per dividir i debilitar l’Imperi Otomà que lluitava del costat de les Potències Centrals durant la guerra.

Amb el temps, i a mesura que aquesta revolta àrab va cobrant més força, tant els anglesos com els francesos retiressin el seu suport ja que entenen que podria ser perillós per als seus interessos aquesta unió de territoris amb aspiracions d’emancipació política que aconsegueixi, tot i que no tingui encara un disseny clar, finalment la independència.

Tot i haver deixat de comptar amb el suport estranger, l’odi contra tot allò vinculat amb les elits dirigents turques que tan durament han castigat la causa àrab és tan gran que en alguns punts del malmès Imperi apareixen organitzacions àrabs cada cop més fortes, com és el cas del Regne àrab a Síria liderat per Faysal, fill del jerife de la Meca. Aquest Regne àrab, tot i que deixaria d’existir com a tal poc més que quatre mesos després de la seva independència oficial després de la derrota contra els francesos, evidenciaria aquest desig de crear un gran estat àrab, la somiada Gran Síria que mai no es materialitzaria degut precisament a aquesta ingerència estrangera, doncs la regió seria dividida en dos segons els acords Sykes- Picot entre anglesos i francesos.

Amb aquests acords es començaria a aplicar com a tal el règim de tutela, legítim segons l’article 20 de l’estatut de la Societat de Nacions en cas que es tracti d’un territori constantment agitat per disputes o revoltes. A partir d’aquest moment, doncs, els francesos podien gestionar el territori que els havia estat assignat segons ho creguessin necessari de la mateixa manera que farien els francesos en la seva part. Així doncs, cadascú gestionaria la situació a la seva manera i mentre els francesos es van centrar a beneficiar els interessos dels cristians de la zona en proclamar el 1920 la independència del Gran Líban, de majoria cristiana, els anglesos a qui els toca fer-se càrrec de una situació encara més sensible consideren que a l’Iraq s’ha d’atorgar una teòrica independència, encara que sempre sota la seva tutela, mentre que a Palestina van optar per mantenir-se en certa mesura al marge, especialment després que la declaració Balfour a favor dels interessos jueus preocupés els àrabs a la zona.

S’observa així que el sentiment de panarabisme no és una cosa recent, sinó que transcendeix en el temps. Ja des de principis del segle XX l’Imperi Otomà és un colós moribund i els seus últims cops de cua afecten de forma directa els territoris àrabs ja que el CUP en un primer moment i les potències europees després, els van rellevar en un segon pla provocant el malestar que acabaria amb el temps portant que s’alcessin en contra de l’status quo amb la intenció de crear un estat que encaixi amb les seves pretensions, unes pretensions que per altra banda havien estat ignorades durant tot aquest temps i provocarien grans desgràcies amb el temps.