El concepte de nació

El concepte de nació, tal com s’entén als nostres dies, no apareixerà fins a principis del segle XIX si bé és cert que el terme nations derivat del nascor (nàixer) havia aparegut ja a l’Edat Mitjana, s’usava tan sols per aglutinar a grups de persones nascuts en un mateix lloc, sobretot per diferenciar els estudiants de les universitats en grups segons la procedència. La paraula nació tal com ho entenem avui dia, equivalent en certa mesura a poble, apareix amb el romanticisme i és durant la Revolució Francesa quan comença a popularitzar-se, un concepte molt lligat al de llibertat i igualtat. Fins que Napoleó ho exportaria arreu del món com a estendard.

Partint d’aquesta entradilla, s’observa que el terme nació és de creació recent i com veurem a continuació resulta summament confús ja que no té definició ni delimitació. Per aquest motiu un pot vincular el terme a sentiments de tota mena i que passarien per tot l’espectre, des del més positiu al més negatiu. De fet, podríem dir que aquest terme provoca pràcticament a parts iguals un sentiment didentificació o unió com de rebuig frontal.

A partir d’aquí ens apareix un altre problema, quina base se li atribueix a aquesta presumpta nació. De la mateixa manera que uns apel·len per la llengua, d’altres consideren que el pilar és a la religió, oa la frontera territorial, oa la raça, en una història comuna… Ernest Renan ja el 1882 intentaria resoldre aquesta problemàtica descartant-ne un per un aquests factors fins a establir que tan sols la voluntat col·lectiva d’establir una nació era l’única base comuna en tots els casos. Una afirmació que amb el temps seria contestada tant des de la sociologia com des de la filosofia.

Superant les primeres vicissituds s’arriba al concepte de nacionalisme, que segons Hobsbawm a les Nacions i Nacionalismes des del 1780, es definiria com una ideologia moderna basada en una consciència col·lectiva compartida per tots els membres que se suma a una necessitat d’establir un Estat propi. Partint d’aquesta base queda clar que tots els nacionalistes creuen que hi ha almenys una nació, la seva. Aquesta lògica és la que porta a alguns a pensar que la humanitat està dividida en nacions i perquè hi hagi un ordre mundial cada nació ha de correspondre a un estat. S’observa, doncs, que encara que no hi hagi una definició comuna i acceptada per tothom i que gran part dels humans tan sols sàpiguen que formen part d’una, cap nacionalista no dubtarà de l’existència de la seva pròpia nació, ja que el sentiment de nacionalisme moltes vegades tendeix a assemblar-se de gran manera a la creença en Déu pel seu alt component d’irracionalitat.

El concepte de nació: aplicacions actuals

Aquesta nació definida pels nacionalistes té moltes característiques pròpies, moltes úniques, que passen des d’una llengua pròpia a valors identitaris i elements materials o no, que agrupen tots els que en formen part. A més, en molts casos aquesta nació sol estar en perill constant de disgregar-se per culpa de la pèrdua o abandó de trets identificatius per part dels seus membres o bé per les amenaces externes en forma d’altres nacions que conspiren de forma vil contra ells. És per això que no resulta estrany veure que hi ha molts individus disposats a defensar la seva nació contra aquestes amenaces, arriscant de ser necessari les seves vides ja que una vida humana és insignificant davant del concepte immortal i atemporal de la pàtria.

En individus com aquests se sustenta l’Estat nacional per mantenir la seva unitat, usant dos instruments, l’Exèrcit que ha de ser l’encarregat de defensar la integritat i la independència política davant de tota amenaça exterior i l’educació nacional, que evitarà la disgregació interna defensant la cultura nacional. A partir d’aquí, el sentiment de nacionalisme s’enalteix de manera que arriba un punt en què aquest nacionalisme es converteix en gairebé una religió secularitzada.

En alguns casos de fet, especialment a la part occidental del globus, el sentiment de nacionalisme ha substituït els déus com a objecte de veneració. D’aquesta manera, un concepte que té una definició difícil en l’àmbit polític s’ha convertit en un sentiment contagiós que s’ha anat estenent pel planeta, en diferents formes, però que en tots els casos porta en major o menor mesura dosis d’ingenuïtat religiosa a més de en cap cas satisfer les esperances que s’havien dipositat al principi, incomplint així les promeses fetes en un primer moment.

La primera promesa incomplerta dels nacionalismes era la d’acabar amb totes les guerres, precisament per aquest ordre suposadament apareixeria al món una vegada s’haguessin definit totes les nacions com a tal ja que no hem d’oblidar el context en què neix aquest concepte de nació, en què es creu o es fa creure que tots els conflictes armats són resultat d’ambicions il·legítimes de règims dinàstics. A aquest punt no hi hem d’afegir gaire més, ja que és innegable que amb el nacionalisme s’han multiplicat les guerres, s’han convertit en més massives, més sagnants i en alguns casos han arribat a escalar fins a convertir-se en conflictes supra continentals. A més, han aparegut noves maneres de fer la guerra, com el sistema de guerrilles i altres termes que no existien abans com la conscripció o servei militar obligatori. També el concepte de guerra total també neix amb el nacionalisme, ja que les guerres van deixar de ser una lluita pel control d’una frontera on la població es mantenia a la seva terra veient tan sols com el seu governador passava a ser-ne un altre, per convertir-se en un conflicte en què milers de persones es veuen obligats a desplaçar-se de les seves poblacions per culpa d’aquests conflictes, conflictes que a més han estat molt més mortífers que els anteriors.

Una altra promesa que en cap moment es va complir seria la d’acabar amb l’opressió, ja que com hem vist al principi es vinculava fortament aquest concepte de nació amb la llibertat i igualtat, realment doncs, es considerava que aquesta opressió era únicament conseqüència dels imperis dinàstics i que una vegada dins del marc nacional tots serien considerats com a iguals. Un punt que evidentment no pot estar més allunyat de la realitat ja que el nacionalisme ha incrementat de manera indubtable l’odi entre diferents sectors de la població, produint des de persecucions a genocidis més d’una vegada, a destacar entre d’altres el genocidi armeni per part de els turcs o l’antisemitisme a l’Alemanya Nazi. A més de tots els episodis de violència armada o no per part també de grups d’alliberament nacional com ETA en el cas nacional o dels tigres tàmils a Sri Lanka, provocats també per aquesta aparició dels nacionalismes exacerbats.

Finalment, la darrera promesa incomplerta que es destacarà en aquest article serà la promesa d’una primavera cultural sense precedents a la història. Encara i aquesta promesa, des del primer moment el nacionalisme ha creat espais culturals molt tancats a les seves fronteres, creant sistemes que menyspreen la funcionalitat a favor de servir els interessos de la nació, fet que talla les ales de forma clara i evident als joves que veuen que els seus interessos són sacrificats en nom de la cultura nacional. Tot i això, el progrés tecnològic no s’ha pogut frenar i els trets culturals es difonen cada vegada amb més velocitat malgrat els intents per part d’aquestes nacions de limitar-ho. Veient tots els problemes que han aparegut amb el nacionalisme quines alternatives hi ha? Aquí cadascú amb la seva manera de pensar, però almenys plantejar l’existència d’Estats que siguin poc més que corporacions administratives d’àmbit geogràfic sense pretensions sobiranes, i on la democràcia perdi importància a favor de les llibertats i els drets humans.